Recusacions, recursos i obstrucció

Les últimes setmanes ens hem vist immersos en una batalla que costa de seguir. PP i PSOE han estat recusant magistrats d’un i altre bàndol com si es tractés del “pues mi papá más” de quan érem petits. I és lògic.

Els magistrats del TC (Tribunal Constitucional) són, en moltes ocasions, els qui tenen l’última paraula en l’avenç de les lleis que s’han recorregut per inconstitucionals. Uns volen tirar les lleis endavant, els altres volen derogar-les; tot està parat.

En aquest sentit, és interessant la reflexió que ha fet Conde-Pumpido: “Es muy preocupante. Todo empieza cuando se trata de convertir el Tribunal Constitucional en tercera Cámara para que resuelva por la vía de inconstitucionalidad planteamientos políticos y de enfrentamiento natural entre partidos y, ante la perspectiva de no obtener el resultado previsto, se inicia una estrategia de ruptura del tribunal”.

I és que el PP ha estat utilitzant el TC, junt a les dues Cambres, per a excercir la seva asfixiant oposició. En quatre anys, els conservadors han presentat 23 recursos d’inconstitucionalitat, tot i que no tots han estat admesos a tràmit. Encara sort; no és tant pel nombre de recursos sinó pel que representen. Les impugnacions del PP afecten lleis essencials que s’han aprovat aquesta legislatura com la de l’Estatut, la d’Igualtat o la del Matrimoni entre persones del mateix sexe. És a dir, s’han dedicat a fer oposició per oposició, sense plantejar-se què és millor per aquest país que diuen que estimen tant i el progrés de la seva societat. El PSOE diu sí, el PP diu no; per sistema, no per creença. Bé, algunes lleis suposo que sí que les impugnen per creença, però això encara diu menys de la seva manera d’entendre la vida i la societat. El quit de la qüestió està en que el PP esperava que les decisions del Constitucional els fossin afins i, en no ser-ho, han decidit carregar-se el mateix Tribunal. Diga’ls humils.

Ara mateix el TC està enmig d’un bon merder, intentant resoldre l’intercanvi de recusacions formulades pel Govern i el PP.  De la resolució de la crisis suscitada per aquestes recusacions depèn el futur de totes aquestes lleis qüestionades, perquè de com se solventi el conflicte s’obtindrà un nou equilibri de forces al TC entre el sector conservador i el progressista. Si el color del TC es decanta cap al blau, estem fotuts. Estem fotuts i hi pot haver una revolta social, encapçalada per mi en primer lloc, com se’ls passi pel cap començar a derogar lleis com la dels matrimonis homosexuals o la igualtat entre gèneres.

És possible que avui mateix comencem a veure la llum al final del túnel. El Ple del TC es reunirà per a estudiar les recusacions presentades contra els magistrats Pablo Pérez Tremps, Manuel Aragón i Pascual Sala. Tot i les tres vegades que el PP ha demanat que s’acumulessin a les del Govern, dirigides contra Roberto García-Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, el president en funcions, Vicente Conde, va decidir convocar el Ple per a estudiar només les que es van presentar en últim lloc, cosa que sembla indicar que seran refusades. Els arguments del PP per a sostenir-les es redueixen a una notícia periodística que sis magistrats han negat en un escrit.

Creuem els dits. I que el TC sigui roig, ben roig. No perquè trobi que el TC no ha de tenir representació d’ambdós bàndols, que és obvi que l’ha de tenir per tal de mantenir l’equilibri de poder i el joc democràtic, sinó perquè sembla que l’amibició de poder del PP passa per damunt de tot: de la legalitat, de la política i, sobretot, de la societat.