Archivos para Cine

La Habitación de Fermat

Abril 17, 2008 · Archivado en Cine · Tagged , ,

 

 

 UN DEBUT MUY PROMETEDOR

Cuatro matemáticos reciben una extraña invitación para resolver el enigma más fascinante de todos. Acuden sin dudar a la cita, que se celebrará en una especie de hangar industrial destartalado que, para su sorpresa, alberga en su interior la confortable habitación que da nombre al film, en la que son recibidos por su anfitrión, Fermat. Cuando éste ha de ausentarse, descubren que si no resuelven una serie de acertijos, la estancia menguará progresivamente hasta aplastarlos irremediablemente.

Con referencias a películas como “Cube” (por el tema del espacio cambiante) o “La Huella” (por el tema del espacio único), esta ópera prima de Luís Piedrahita y Rodrigo Sopeña sorprende por su trabajado guión, su magistral gestión del tempo y la tensión, y su conseguido montaje. El argumento de la película en si se plantea ya como un enigma en si mismo; además, tanto la trama -repleta de inesperados giros y de dobles juegos entre los personajes-, como el montaje -que se sincroniza a la perfección con la historia y que recorre cada ángulo de la habitación donde se desarrolla casi la totalidad de la narración-, están trabajados con un esmero digno de reconocimiento.

También es admirable el trabajo del elenco; aunque en su mayoría son conocidos actores de la pequeña pantalla, huyen del encasillamiento que podría haberles constreñido para llevar a cabo una interpretación loable en la mayoría de los casos. Mención especial para el siempre increíble Lluís Homar.

La tensión está acertadamente dosificada entre todos los personajes: van tomando parte en los enigmas matemáticos que se van planteando a lo largo de la película, individualmente o en pareja; pero, a la vez, los que en aquél momento no se dedican al enigma planteado van desgranando la verdadera incógnita que les ha llevado a participar en este juego mortal: qué está pasando realmente y por qué les está pasando a ellos. Y en este contexto acelerado y nervioso, uno de los grandes aciertos de “La habitación de Fermat”: los pequeños aguijonazos humorísticos, que caen con gran inteligencia y espontaneidad, relajando, siquiera durante unos instantes, la aventura.

“La habitación de Fermat”: fresca, recomendable, una vuelta de tuerca del cine español.

Dejar un comentario »

Las Tortugas también Vuelan

Marzo 8, 2008 · Archivado en Cine · Tagged ,

 

 

tortugas.jpg

 Probablemente una de las mejores películas que he visto últimamente.

“Las tortugas también vuelan”, 2004. Bahman Ghobadi. Coproducción irano-iraquí.

Los habitantes de un pueblecito del Kurdistán iraquí, en la frontera entre Irán y Turquía, buscan desesperadamente una antena parabólica para conseguir noticias acerca del inminente ataque de Estados Unidos contra Irak. Un chico mutilado, que viene de otro pueblo con sus hermanos, tiene una premonición: la guerra está cada vez más cerca. Mientras, la vida en el campo de refugiados continúa y los niños guiados por un muchacho llamado Satélite sobreviven gracias a la venta de minas antipersona que abundan en la zona.

Tratada con una sutileza impresionante, contrapone las visiones de dos niños respecto de la invasión estadounidense de Iraq. Cuando ambas maneras de entender el conflicto se encuentran, ya en el magistralmente resuelto final, no puedes por más que quedarte atónito frente a la pantalla. El duro golpe que experimenta el chaval, Satélite, que ha estado toda la historia esperando la llegada de los americanos, es narrado con un arte espectacular. Mostrando sin decir nada, utilizando delicados detalles poéticos contrapuestos a la crudeza de la explícita crítica.

Una película de una sencilleza y sensibilidad únicas, unidas a la denuncia social: el conflicto, las minas antipersona, la falsedad de los medios de comunicación, la pérdida de la inocencia…

En palabras del director: “Al terminar la película, uno entiende que el pasado es amargo, que el presente es amargo y que el porvenir sólo depende de uno mismo. Los poderosos extranjeros no tienen intención de crear un paraíso para nosotros. Ellos nos explotan para construir lugares maravillosos para ellos mismos”. Y es que el film lo que pretende es denunciar la guerra: “Mi intención fundamental era hacer un alegato contra la violencia. No solo sobre sus consecuencias directas, sino también sobre las secuelas que permanecen años después de que se haya producido.”

De lo más recomendable.

Comentarios (1) »

¿Monstruoso? Decepcionant

Febrero 2, 2008 · Archivado en Cine · Tagged , ,

images.jpg

Monstruoso = Alien + Godzilla + El Proyecto de la Bruja de Blair

¿Perdidos? = Zero

Decepcionant. Previsible. Fluixa. Són els tres primers adjectius que m’han vingut al cap després de veure “Monstruoso”.

 

Per no carregar-me del tot l’aura de divinitat que semblava envolta a J.J. Abrams després de “Perdidos” trencaré algunes llances a favor de la pel.lícula:

 - La idea embrionària: explicar com reacciona un grup d’amics a un atac brutal que els posa en una situació límit des del punt de vista subjectiu d’un d’ells, no és dolenta. Tot i que, amb un argument completament diferent, ja havíem vist aquest tipus de narració en d’altres pel.lícules (“El Proyecto de la Bruja de Blair o, més recentment, “REC”), resulta un recurs efectista que funciona bé en aquest tipus d’història.

- La posada en escena (efectes especials i planificació) és força espectacular, tot i que sol ser el punt fort en aquestes pel.lícules.

- Beu de moltes i molt bones referències del gènere.

De tota manera, venint de qui ve, no t’esperes per res un argument tant dèbil: chico pierde chica – chico vive una experiencia trascendental – chico recupera chica. Ni tampocuna pel.lícula que no innova en cap àrea i que no treu suc dels recursos que té: ni dels personatges, ni del fet de tenir imatges anteriors que et serveixen com a flashback.

A mitja pel.lícula, tens l’esperança que es tracti d’un guió amb una estructura basada en els personatges (character-driven), però de seguida t’adones que aquests no estan suficientment desenvolupats i molt menys tenen un arc de transformació definit. Llavors confirmes la teoria que es tracta d’una pel.lícula amb una estructura basada en l’acció (plot-driven), però tampoc no es dóna la suficient importància al paradigma de la trama.

Sembla que han volgut presentar un monstre de l’estil d’Alien, una criatura que ens amaguen i que no sabem ben bé de què es tracta; però en la pel.lícula de Ridley Scot les 5 W (on, quan, qui, com i perquè ) queden respostes, mentre que a “Monstruoso” no se t’explica res. Fet que, sigui dit de pas, resulta molt pràctic per al guionista, que pot introduir les complicacions que vulgui sense preocupar-se d’haver d’explicar res. Molta coincidència, molt recurs fàcil: em ve al cap l’escena on són rescatats. Just després que Marlene exploti, miraculosament els protagonistes es queden sols només amb un soldat que, ves per on, no només no s’oposa a que vagin a rescatar a Beth sinó que a més els adverteix de quant temps els queda i on s’han de dirigir per salvar-se. Es queda doncs a mitges tintes: no construeix uns personatges suficientment sòlids com perquè siguin ells els motors de l’acció, però tampoc dimensiona prou el conflicte amb la criatura.

En resum, és una pel.lícula correcte però bastant mediocre.

Comentarios (5) »

M’ha sorprès

Enero 21, 2008 · Archivado en Actualidad, Cine · Tagged , , ,

polanski.jpg

 Digueu-me ignorant i, probablement, ho sigui. Però m’he sorprès sobremanera quan avui, llegint el diari, he anat a parar a una notícia sobre el Festival de Sundance. La notícia en si, com no, versava sobre l’imminent estrena d’una pel.lícula (cosa gens estranya), el que m’ha deixat de pedra ha estat l’argument. Sempre havia pensat que Polanski havia abandonat EUA per no tornar-hi a raó d’algun motiu polític, però no. Polanski, ara fa uns 30 anys, va ser acusat d’abusar d’una nena de tretze anys i drogar-la. Almenys, Zenovich, director del documental, ha declarat que el seu documental no disculpa el director franco-polac però sí pretén denunciar l’escabrós comportament de la justícia i els mitjans al voltant del “cas Polanski”, per a que els americans puguin contemplar amb una altra mirada l’escàndol en què es va veure implicat el director. Polanski va fugir d’EUA hores abans de ser condemnat per a no tornar-hi mai més. Com a mínim, la pel.lícula serà per veure-la.

guitarra-guarra.jpg 

Ja no saben què inventar. Navegant pels diaris electrònics es troben moltes notícies freakys, però aquesta m’ha semblat sublim: un vibrador que es conecta com si fos un amplificador a la guitarra elèctrica i, mentre un toca els acords, l’altre té un orgasme. La melodia deu ser per no perdre-se-la! 

oliver-stonec.jpg

Després de Fidel Castro, Nixon, Jim Morrison, Jim Garrison o Alejandro Magno, Oliver Stone s’atreveix amb Bush. Si bé és cert que el director ha demostrat que té capacitat per retratar els sentiments i la intimitat dels personatges públics, no sé perquè em dóna la sensació que, per molt que t’expliquin com és estar en la pell de Bush, res d’això no convencerà ningú que l’home en qüestió no deixa de ser un megalòman.

Comentarios (1) »

La Guerra de los Mundos

Noviembre 8, 2007 · Archivado en Cine · Tagged

la-guerra-de-los-mundos.jpg

Possiblement, una de les pitjors pel.lícules de la història del cinema.

 

Te la deixen i t’esperes una adaptació de l’experiment radiofònic d’Orson Welles… Als cinc minuts saps que no hi tindrà res a veure, i comences a sospitar que estàs davant d’un bòdrio de dimensions estrepitoses.

Als deu minuts no pots evitar que un riure sarcàstic comenci a fer-se present, tot i les queixes dels altres espectadors que et diuen que la peli acaba de començar i que no és plan de torpedejar-la des de l’inici; que t’esperis una mica a llençar les teves acostumades crítiques incisives. Calles, però ja saps que la peli no val res.

A la mitja hora ja no rius sol. L’argument no s’aguanta per enlloc, els personatges no tenen un arc de transformació creïble i encara menys una polidimensió treballada, la coherència interna del guió fa aigües de per tot… No pots creure que realment estiguis veient el què estàs veient: decideixes que has d’acabar la pel.lícula, només per fer un excercici d’estudi de fins on pot arribar el nivell d’estupidesa humana. I arriba lluny.

Els monstres alienígenes tan aviat maten esclafant la gent com menjant-se-la, i passen d’un comportament a un altre sense cap mena de lògica i completament per la cara: bé, per la cara no; en funció del cansament que provoquen els recursos visuals (quan un s’agota, te’n poso un altre. Per a què justificar-los?). Cruise passa d’un extrem a l’altre sense que res actuï com a detonant. Els invasors, que se suposa que porten 50 anys estudiant els humans i el seu entorn, acaben morint perquè una bactèria en l’aire que respirem els mata. No havíem quedat que eren ments privilegiades que havien reunit tota la informació possible sobre el planeta Terra? El millor tros, però: el retorn del fill pròdig. M’encanta: no saps com construir el clímax, doncs ressucites el fill que tothom creu mort i fas que la happy family es retrobi dalt d’un turó amb tots els alienígenes morts als peus. Brutal. 

Un gran desplegament d’efectes especials, per a no res. Un dels pitjors guions amb els que mai m’he trobat. La Guerra de los Mundos impressiona; no pots desenganxar-te de la pantalla, incrèdul, esparverat davant el fet que les majors americanes arribin a l’extrem de produir un bòdrio semblant i que la gent es gasti calers per anar a veure’l al cinema. Flipat que hi hagi gent que pugui trobar bona una peli d’aquestes característiques.

La meva àvia escriuria pelis millors.

Comentarios (1) »

Darren Aronofsky

Octubre 29, 2007 · Archivado en Cine · Tagged , , ,

aronofsky.jpg

EM SUGGEREIX:

Inquietant. Oníric. Culte. Visual. Frenètic. Retrat de sensacions. Aconseguides BSO. Sexe. Vagatge intel.lectual. Paranoia. Videoclip. Angoixa. Drogues. Muntatge àgil i original.

FILMOGRAFIA:

Supermarket Sweep (1991)

Fortune Cookie (1991)

Protozoa (1993)

Pi (1998)

Requiem for a dream (2000)

The Fountain (2006)  

CURIOSITATS:

- “Requiem for a dream” és una adaptació cinematogràfica de la novel.la homònima de Hubert Selby.

- Considera que “Matrix” va marcar un abans i un després en el cinema de ciència ficció, de la mateixa manera que van fer-ho “La Guerra de las Galáxias” o “2001. Una Odisea en el Espacio“. Existeixen, doncs, pel.lícules  pre-Matrix  i  post-Matrix. 

OPINIÓ:

PUNTS FORTS:

-         Construeix uns personatges creïbles amb arcs de transformació ben treballats.

-         La realització és part de la narració, no un mer vehicle de comunicació.

-         Connecta amb les emocions de l’espectador.

-         Magistral fotografia.

PUNTS QUE ALGÚ POT CRITICAR:

-         Són pel.lícules que requereixen cert nivell intel.lectual; per a espectadors que gaudeixen quan els fan pensar, reflexionar, anar una mica més enllà.

-         Als nostres pares, o generacions anteriors, els costa seguir-les. Pel trencament de la linealitat narrativa, pel ritme àgil i picat, per la manera d’informar no només verbalment sinó també, i sobretot, visualment. 

Pi: és la peli d’Aronofsky que menys recordo, però sí em va quedar grabada la increïble capacitat de l’autor per transmetre una atmosfera angoixant, claustrofòbica… i el dinamisme que impregna tota la narració. Sempre cal tornar-la a veure; cada vegada descobreixes nous missatges, noves referències, nous detalls.

pi.jpg

Requiem for a dream: si “Pi” ja destacava per un muntatge poc convencional, “Requiem for a dream” representa la consagració d’Aronofsky: plans picats, carregats de significat; aconsegueix comunicar de forma visual tant l’ambient com les emocions. Magnífica BSO. Colpidora.

requiem.jpg

The Fountain: He sentit molta gent que deixa aquesta pel.lícula per terra, i probablement, si t’agrada el cinema comercial, trobis que “The Fountain” no val gran cosa, que no s’entén o que, fins i tot, t’avorreix perquè et perds en ella. Personalment, no trobo que no s’entengui, és qüestió d’entrar-hi. Qüestió de comprendre que se t’estan explicant dues històries que tenen els mateixos actors com a protagonistes però que l’únic que tenen en comú és el tema: la búsqueda de la vida eterna; que també és el què t’expliquen les escenes, d’una fotografia sublim, emmarcades en un no-espai i no-temps i molt relacionades amb la filosofia hindú i budista.

fountain40.jpg


 

Comentarios (2) »