Possiblement, una de les pitjors pel.lícules de la història del cinema.
Te la deixen i t’esperes una adaptació de l’experiment radiofònic d’Orson Welles… Als cinc minuts saps que no hi tindrà res a veure, i comences a sospitar que estàs davant d’un bòdrio de dimensions estrepitoses.
Als deu minuts no pots evitar que un riure sarcàstic comenci a fer-se present, tot i les queixes dels altres espectadors que et diuen que la peli acaba de començar i que no és plan de torpedejar-la des de l’inici; que t’esperis una mica a llençar les teves acostumades crítiques incisives. Calles, però ja saps que la peli no val res.
A la mitja hora ja no rius sol. L’argument no s’aguanta per enlloc, els personatges no tenen un arc de transformació creïble i encara menys una polidimensió treballada, la coherència interna del guió fa aigües de per tot… No pots creure que realment estiguis veient el què estàs veient: decideixes que has d’acabar la pel.lícula, només per fer un excercici d’estudi de fins on pot arribar el nivell d’estupidesa humana. I arriba lluny.
Els monstres alienígenes tan aviat maten esclafant la gent com menjant-se-la, i passen d’un comportament a un altre sense cap mena de lògica i completament per la cara: bé, per la cara no; en funció del cansament que provoquen els recursos visuals (quan un s’agota, te’n poso un altre. Per a què justificar-los?). Cruise passa d’un extrem a l’altre sense que res actuï com a detonant. Els invasors, que se suposa que porten 50 anys estudiant els humans i el seu entorn, acaben morint perquè una bactèria en l’aire que respirem els mata. No havíem quedat que eren ments privilegiades que havien reunit tota la informació possible sobre el planeta Terra? El millor tros, però: el retorn del fill pròdig. M’encanta: no saps com construir el clímax, doncs ressucites el fill que tothom creu mort i fas que la happy family es retrobi dalt d’un turó amb tots els alienígenes morts als peus. Brutal.
Un gran desplegament d’efectes especials, per a no res. Un dels pitjors guions amb els que mai m’he trobat. La Guerra de los Mundos impressiona; no pots desenganxar-te de la pantalla, incrèdul, esparverat davant el fet que les majors americanes arribin a l’extrem de produir un bòdrio semblant i que la gent es gasti calers per anar a veure’l al cinema. Flipat que hi hagi gent que pugui trobar bona una peli d’aquestes característiques.
La meva àvia escriuria pelis millors.
