Maldito Pimiento

Monstruoso = Alien + Godzilla + El Proyecto de la Bruja de Blair

¿Perdidos? = Zero

Decepcionant. Previsible. Fluixa. Són els tres primers adjectius que m’han vingut al cap després de veure “Monstruoso”.

Per no carregar-me del tot l’aura de divinitat que semblava envolta a J.J. Abrams després de “Perdidos” trencaré algunes llances a favor de la pel.lícula:

 - La idea embrionària: explicar com reacciona un grup d’amics a un atac brutal que els posa en una situació límit des del punt de vista subjectiu d’un d’ells, no és dolenta. Tot i que, amb un argument completament diferent, ja havíem vist aquest tipus de narració en d’altres pel.lícules (“El Proyecto de la Bruja de Blair o, més recentment, “REC”), resulta un recurs efectista que funciona bé en aquest tipus d’història.

- La posada en escena (efectes especials i planificació) és força espectacular, tot i que sol ser el punt fort en aquestes pel.lícules.

- Beu de moltes i molt bones referències del gènere.

De tota manera, venint de qui ve, no t’esperes per res un argument tant dèbil: chico pierde chica – chico vive una experiencia trascendental – chico recupera chica. Ni tampocuna pel.lícula que no innova en cap àrea i que no treu suc dels recursos que té: ni dels personatges, ni del fet de tenir imatges anteriors que et serveixen com a flashback.

A mitja pel.lícula, tens l’esperança que es tracti d’un guió amb una estructura basada en els personatges (character-driven), però de seguida t’adones que aquests no estan suficientment desenvolupats i molt menys tenen un arc de transformació definit. Llavors confirmes la teoria que es tracta d’una pel.lícula amb una estructura basada en l’acció (plot-driven), però tampoc no es dóna la suficient importància al paradigma de la trama.

Sembla que han volgut presentar un monstre de l’estil d’Alien, una criatura que ens amaguen i que no sabem ben bé de què es tracta; però en la pel.lícula de Ridley Scot les 5 W (on, quan, qui, com i perquè ) queden respostes, mentre que a “Monstruoso” no se t’explica res. Fet que, sigui dit de pas, resulta molt pràctic per al guionista, que pot introduir les complicacions que vulgui sense preocupar-se d’haver d’explicar res. Molta coincidència, molt recurs fàcil: em ve al cap l’escena on són rescatats. Just després que Marlene exploti, miraculosament els protagonistes es queden sols només amb un soldat que, ves per on, no només no s’oposa a que vagin a rescatar a Beth sinó que a més els adverteix de quant temps els queda i on s’han de dirigir per salvar-se. Es queda doncs a mitges tintes: no construeix uns personatges suficientment sòlids com perquè siguin ells els motors de l’acció, però tampoc dimensiona prou el conflicte amb la criatura.

En resum, és una pel.lícula correcte però bastant mediocre.